Alpinista-Samurai

coses més rares mos han de passar

Directa al Cilindre (6b, 100m)

Ressenya (via Escalatroncs)

Ressenya (via Escalatroncs)

  • Via Directa al Cilindre (Sant Llorenç de Montgai).
  • 14 de Juny de 2012.
  • 6b, 100m.
  • Via totalment equipada.

Després de tres mesos per Europa (cada cop està més clar allò de que Africa comença als Pirineus), he tornat a tocar la roca. Durant aquest temps he anat algun cop al rocòdrom de Leipzig. Una meravella i gegant. Algun dia ja escriure tot el que tinc pendent…

La Directa al Cilindre és una via atlètica i de continuïtat. No es que m’apassioni ficar-me  a una via llarga de 6b, però m’havien dit que el llarg díficil està cosit de parabolts, que el grau obligat és V+ i que no tindríem problemes per fer-la. I jo que m’ho vaig creure… 😀

Primer llarg (6a)

Primer llarg (6a)

Lo bo de la paret del Cilindre és que l’aproximació és nul·la. Deixes el cotxe i en un parell de minuts et plantes a peu de via. Segurament fa uns mesos hauríem discutit més per repartir-nos els llargs i veure qui té la sort de fer el llarg estrella de la via. Però avui no, no tinc gens d’interés en fer el 6b. Començo jo amb el primer llarg, 6a i 25m. Xapo el primer parabolt i veig que el segon està força lluny, o almenys això em sembla mi. Deu estar a uns 4m i tot i que no sembla gens díficil, més val no caure perquè igual arribem al terra…  Només porto un parell de parabolts i ja veig que això d’estar tres mesos pràcticament sense escalar m’ha afectat, sobretot mentalment. Tot i que normalment els passos de bavaresa se’m donen bé, me l’he de pensar una bona estona per superar-la. Amb més pena que glòria arribo a la reunió. He estat gairebé 20 minuts per fer el llarg. Avui suarem…

Segon llarg (6b)

Segon llarg (6b)

El Cèsar comença amb el segon llarg, 6b i 35m. Hi ha un parell d’ocasions que em diu “al loro que aquí cauré” però res. Només un parell de descansos a alguns parabolts i arriba a la reunió sense problemes. A mi em costa molt més tot plegat. A partir del tercer o quart parabolt vaig fer “festival de l’A0”. I Per si no anava prou “tocat” mentalment, en un pas se’m trenca la presa del peu esquerra. Tot i això, cal dir que hi ha bones preses constantment i “només” cal colocar-se bé. Un cop a la reunió, Cèsar em pregunta que tal estic i li dic que avui pot seguir ell amb el següent llarg 😀

Desmuntant el segon llarg (6b)

Desmuntant el segon llarg (6b)

El tercer llarg són 15m de 6a i el pas clau és una fisura. Potser és perquè anava molt cansat, però a mi em va semblar bastant més dur que 6a. Suposo que com sempre deu ser qüestió de col·locar-se bé, trobar la presa i que no estic massa acostumat al conglomerat. Arribo a la tercera reunió fet pols, tan física com mentalment. Pràcticament a cada pas tinc la sensació que cauré i tot i anar de segon no tinc gens de ganes de quedar-me penjat. No em veig ni amb ganes de fer l’últim llarg que és V. Típic llarg que no és díficil però que està brut i les assegurances allunyen una mica. Fins i tot l’últim pas, un petit mur amb bona presa, el faig literalment arrossegant-me.

"Cim"!

“Cim”!

Definitivament, no he tornat massa bé. No tan pel grau, que la setmana passada vaig fer bé 6b en esportiva, sinó pel “coco” i per lo ràpid que m’he cansat. Una mica més i diria que he tornat amb vèrtic :D. Però bé, res que no es pugui arreglar amb un parell de setmanes fent exercisi per recuperar la forma i de nou la confiança. La via és molt xula i la tornaré a fer, aquest cop per disfrutar-la molt més 🙂

Wochenende in Berlin

Alexanderplatz i la torre de TV de nit

Alexanderplatz i la torre de TV de nit

Aquest cap de setmana m’he escapat a Berlin. Volia anar a veure a l’Antonio, un amic de la universitat, i aprofitar per veure alguna cosa que em va quedar pendent a l’estiu. Mentre mirava la disponibilitat d’hotels i de trens em va venir al cap la paraula “bundesliga”. A l’agost em va quedar pendent entrar a l’Olympiastadion i també em feia gràcia poder veure un partit. A més, cal tenir en compte que a la primera divisió no hi ha cap equip de l’antiga Alemania de l’est. L’únic que es podria considerar és precisament l’Hertha de Berlin, i fins i tot l’estadi estava a la part occidental. I casualitats de la vida, veig que aquest mateix cap de setmana hi ha un Hertha Berlin – Bayern München. Compro 🙂

Marienkirche i la catedral de fons

Marienkirche i la catedral de fons

Així que el divendres després de dinar agafo un ICE cap a Berlin. Els bitllets d’anar i tornar m’han costat 72€. Tenint en compte que  és una distància similar a Lleida-Barcelona, ho trobo una mica car. Comparant-ho amb l’AVANT és car, amb l’AVE no. Al cap i a la fi ve a ser el mateix: n’hi ha de més cars o més barats, depenent de l’horari que vulguis escollir i de l’antelació amb que compris el bitllet. Lliçó apresa pel següent cop.

Alexanderplatz desde l'aire

Alexanderplatz des de l'aire

Arribat “Berlin Hauptbahnhof” vaig a buscar el S-Bahn. S’agraeix haver estat aquí amb anterioritat: ja se cap on he d’anar, quin tren agafar, on he de transbordar, etc. A l’hora de comprar el bitllet del metro m’apareix un noi al costat que diu que em ven un bitllet que dura per tot el cap de setmana per 10€. Pensava que era el típic turista que marxa i vol vendre el seu bitllet que encara és vàlid però no és així. El noi té un munt de bitllets de tot tipus i els ofereix a tothom. Intueixo que els va recollint pel terra o ves a saber. Li dic que només el vull per un dia i em diu que me’l deixa per 5€. Em miro el bitllet i és vàlid durant 7 dies, del 12 al 18. Li dono els 5€ i llavors ell em dóna un bitllet diferent al d’abans. Posa 7 Tage i 12.11. No ho veig clar i li dic: “Das ist nicht gültig” (no és vàlid). Em diu que si, que el 11 és el número de setmana de l’any. Si clar, exacte… Anava a contestar-li amb: “Deine Mutter” (ta mare xD) però prefereixo agafar-li el bitllet que m’havia ensenyat prèviament i marxar.

Després de deixar les coses a l’hotel me’n vaig a fer una volta per Alexanderplatz. Anava amb la intenció de menjar alguna cosa per la plaça, però veig que l’ambient és molt diferent al de l’estiu. Quan és època turística està ple de paradetes de tot tipus, però ara està pràcticament desert. Doncs res, vaig a sopar al centre comercial que hi ha al costat i cap a l’hotel a descansar.

Mitte desde l'aire

Mitte des de l'aire

El dissabte de bon matí anem amb l’Antonio a la torre de televisió, Fersenturm. Fem uns 20 minuts de cua i cap a dalt. Les vistes són bones i està ben explicat que es veu en cada lloc. Això si, el vidre està una mica brut i es veu a les fotos que he fet. Ja el podrien netejar una mica… Estem una estona mirant tota la ciutat i intentant identificar coses, però un cop donada la volta sencera ja no queda gran cosa a fer i tornem cap a baix. Per fer temps per dinar anem a donar un tomb pel barri jueu. A l’agost no hi vaig anar, així que ja em va bé. També tenim temps per passar per la botiga de l’Ampelmann i comprar xuxeries :D.

Boníssim!

Boníssim!

Anem a dinar a un restaurant al costat de la torre on fan menjar típic alemà. Per beure, obviament cervesa. És curiós: demanes una Coca Cola i sempre et porten 20 miserables centilitres; en canvi, demanes una cervesa i directament et porten mig litre. I de menjar Schwäbische Käsespätzle, una espècie de pasta amb ou, tomaquet, ceba, pebrot i formatge. Boníssim. Ara per ara, el millor que he tastat aquí. La gràcia no és únicament l’acompanyament, sinó la pasta en si, que és diferent als macarrons, espaguetis, etc. No se ben bé que té, ho hauré de mirar i veure si en venen a l’Aldi o Lidl a Lleida 🙂

Olympiastadion

Olympiastadion

I per la tarda toca el plat estrella del dia: Fußball! Abans d’anar a l’estadi anem a fer un cafè i passem per una botiga d’esports on em compro la bufanda de l’Hertha i la samarreta de la selecció Alemana. No tinc simpatia per cap equip en especial i aquesta almenys és discreta. Quan arribem a l’estadi són les 16.00 i falten 2h30m pel partit, però hem de ser-hi amb temps per recollir les entrades. Per entrar, passem pel control més rigurós que he vist en la meva vida. Això no és com a Espanya, que et pregunten si portes alguna cosa a la bossa i s’ho miren per sobre… no. Aquí et pares, obres les cames i els braços i deixes que et “catxegin”. I llavors ensenyes el que portes a les butxaques i tot el que portes a la bossa. Però bé, així és com hauria de ser a tot arreu que sinó després passen coses desagradables. I és que tot i el rigurós control, els seguidors del Bayern van entrar amb bengales i les van encendre.

Hertha Berlin - Bayern München

Hertha Berlin - Bayern München

El partit no va tenir gaire història. És el que sol passar quan s’enfronta un equip que està en descens (l’Hertha) i un que lluita pel títol i té un dels pressupostos més alts d’Europa (el Bayern). Al minut 20 ja anaven 0-3. Resultat final 0-6 i tres penaltis discutibles pitats en contra del pobre Hertha. Mira tu, a menys de 10€ el gol. Com a curiositat, dir que vaig veure jugar de titulars a Robben i Ribery junts! Em pensava que hi havia una clàusula que ho prohibia i que sempre n’hi havia d’haver un de lesionat… jeje. Entre aquets dos, Müller i Gómez té una molt bona delantera el Bayern. I per darrera Tony Kross i Schweinsteiger (que no va jugar).  I un culè com jo que pensa: “fillets meus, més us valdria guardar gols pel Madrid a semifinals de champions…”

A destacar l’afició de tots dos equips, animant durant molta estona. Tot i ser el partit a Berlin, 1/4 part de l’estadi era de color vermell. De fet, nosaltres mateixos estavem força envoltats de seguidors del Bayern. Excepte el noi de la meva esquerra, un alemà de 2×2 amb un litre de cervesa i seguidor de l’Hertha. El noi devia pensar de mi: i aquest tio que fa, vestit amb una samarreta d’Alemania, una bufanda de l’Hertha i celebrant tots els gols i totes les accions? 😀

Postdamer Platz

Postdamer Platz

En acabar, poca cosa més. Vam tornar cap a la ciutat i vam fer una volta pel centre a peu per fer quatre fotos: el Reichstag, la porta de Brandenburg, Postdamer Platz… En teoria havien d’iluminar la torre de televisió de color verd per St Patrick, però només es veia una petita llum que no s’aprecia a les fotos.

I del diumenge tampoc tinc gran cosa a explicar. Vaig deixar l’hotel a les 11 i me’n vaig anar al mercat que monten a Unter den Linden. Després vaig fer una volta per la catedral i Alexanderplatz, dinar i cap a l’estació de trens. Poc mes d’una hora amb l’ICE i de nou a Leipzig.

A l’abril hi ha 4 dies festius i hauré de pensar on anar: Praga, Frankfurt, Köln, Hamburg, München…?

Willkommen in Leipzig

Zentrum

Zentrum

Willkommen… però ja fa 15 dies que vaig arribar a Leipzig. De moment les coses han anat prou bé i no em puc queixar. La primera setmana va ser d’una euforia desmesurada i poc pròpia de mi, que acostumo a ser bastant tranquil. Suposo que em vaig deixar perdre per la ciutat i me la vaig fer meva. O potser ella em va fer seu 🙂 Entre passejar, buscar coses, anar de compres i la conferència de Reinhold Messner, l’euforia em va durar 1 setmana. El temps exacte en que va tardar a marxar el bon temps i ficar-se a ploure. Va ser sortir de la conferència a les 10 de la nit i mullar-me fins arribar a casa. Des de llavors, el paraigües va cada dia a la motxilla.

El meu barri

El meu barri

La ciutat és tranquila i s’hi viu bé. L’apartament que tinc és senzill però està bé. Es troba a un barri residencial a uns 4km del centre. És un barri ple de xalets i cases unifamiliars, amb molts arbres i parcs pels voltants. Molt tranquil. Possiblement massa i tot, perquè quan es fa fosc no es veu pràcticament ningú pel carrer ni es sent cap soroll. Tinc un supermercat a 3 minuts i la parada del tranvia al costat. Des d’aquí, en uns 20 minuts sóc al centre o a la universitat. L’únic inconvenient que vaig trobar és que no tenia pràcticament cap utensili de cuina, ni llençols ni tovalloles. I també necessitava un cable de xarxa per Internet.

Així que els primers dies vaig dedicar-me a comprar cuatre coses bàsiques. Primer, vaig aconseguir el més important: el cable de xarxa. Tothom coneix la famosa frase de: “Tiran más 2 rallas de wifi que dos carretas” 😉 (xist) Bromes a part, la realitat és que avui en dia costa menys trobar un cable de xarxa que uns llençols… Per sort al final vaig trobar una botiga rollo tot a cent on venen coses per casa i allí em vaig poder servir.

El meu veí

El meu veí

De moment m’estic esforçant per parlar al màxim alemà tot i que no sempre és possible. Que em perdoni la meva “Lehrerin” de l’EOI, però a l’hora de fer el contracte del pis vaig parlar en anglès. Hi havia diners i temes importants pel mig i no era plan de quedar-se sense entendre-ho tot. A la universitat tampoc es que pugui parlar-lo massa, almenys per temes de feina. Hi ha bastanta gent de fora (India, Russia, Iran, Egipte, Rep. Checa…) i es parla molt en anglès. Però a banda d’això, a tot arreu on he anat he parlat en alemà. Els primers 2 dies pràcticament no entenia res, sobretot quan parlaven ràpid, però poc a poc la cosa va millorant. Sobretot tinc 2 frases estrella que són les que més he repetit fins ara:

Können Sie bitte wiederholen? Ich spreche nur ein bisschen Deutsch

Kann ich hier mit Visa bezahlen?

Leipzig Universität

Leipzig Universität

La primera és la meva frase estrella, sobretot per quan la conversa es fica díficil i començo a perdrem. Algun cop et diuen que parles prou bé l’alemà, en altres ocasions tiren directe a l’anglès. A una botiga la dependenta va demanar a algun company seu que parlés anglès. Em vaig indignar i li vaig dir que podiem parlar en alemà, que simplement m’ho repetís més a poc a poc. I la segona frase  és important i ara ja ho pregunto abans de comprar res. Perquè el primer dia que vas a pagar més 150€ a una botiga gran i et diuen que “Keine Visa” se’t queda una cara de tonto…

En fi, el temps passa molt ràpid. No me n’he adonat i ja ha passat 1/6 part del temps que he d’estar aquí. Al final se’m farà curt i tot…

La setmana vinent més. Bis bald!

Reinhold Messner: Leben am Limit

Ahir jugava el Barça i no el vaig veure. Ni tampoc el vaig escoltar per la ràdio o seguir per internet. Ni vaig veure els 5 gols de Messi. Tenia una cita més important. Una cita per veure parlar a un home que és història. Una llegenda: REINHOLD MESSNER.

El tercer dia per Leipzig vaig veure un cartell on sortia Reinhold Messner. Primer de tot vaig pensra que era alguna cosa antiga, però quan me’l vaig mirar amb detall vaig veure que era l’anunci d’una conferència pel dimecres 7 de Març i a Leipzig. La botiga on venien les entrades estava ben aprop, i tot i que em pensava que ja no en quedarien, vaig arribar a temps per comprar-ne una. Després em vaig apropar a una llibreria a comprar algun dels seus llibres amb la intenció de que me’l signés. L’any passat em van regalar “Nanga Parbat” per Sant Jordi pero èsta a Lleida. Al final vaig comprar la seva autobiografia “Mein Leben am Limit” (traduit al castellà “Mi vida al límite”).

El seu llibre signat

El seu llibre signat

La conferència es feia al centre de congressos de la “Neue Messe”, que ve a ser un recinte firal. Volia anar-hi amb més d’una hora d’antelació, per agafar bon lloc i veure si podia demanar-li que em signés el llibre. Anava amb temps de sobres fins que de cop i volta el tranvia va parar a una estació, el conductor va dir cuatre coses i tothom va baixar. Només vaig entendre “Unfall”, que vol dir accident, però va ser suficient. Després d’esperar un quart d’hora, quan ja estava disposat a seguir les vies del tranvia fins al destí, ens va venir a buscar un autobús que va acabar de fer el recorregut del tranvia. La meva sorpresa és que tots els “avis” amb qui compartia autobús anaven al mateix lloc que jo…

Al final vaig arribar 35 minuts abans que comencés la conferència. Messner estava en una taula fora de la sala signant però no hi havia gaire cua. Vaig esperar un parell de minuts i llavors va arribar el meu moment de glòria. Em va signar el llibre i em vaig quedar pel voltant mirant durant uns bons minuts com anava passant gent i ell firmava, com algú li explicava alguna història i ell contestava breument. Crec que em brillaven els ulls. Li vaig demanar a un noi que hi havia per allà que em fes una foto amb ell. No se qui tenia menys ganes de fer la foto: si el noi, que feia mala cara i ho va fer ràpidament, o Messner que em va dir “Ich hab’ keine Lust”. Fos com fos, aquí hi ha el meu record. Una foto que val un imperi:

La conferència va estar molt bé. Va durar un parell d’hores amb una pausa de 15 minuts. I el seu alemà s’entenia molt bé, no se si pel seu accent del Tirol o perquè parlava poc a poc. La cosa és que vaig entendre bastant tot el que explicava, des dels seus inicis escalant a les Dolomites a les seves múltiples expedicions al Nanga Parbat, l’Everest en solitari, a l’Antàrtida, Groenlàndia… Va parlar sense cap problema de la mort del seu germà i fins i tot va ensenyar una foto del cadàver quan el van trobar.

En general va ser una experiència molt emocionant. La major part de coses que va explicar ja les havia vist a la pel·lícula “Nanga Parbat” o llegit en algun llibre, revista o internet; però el fet de sentir-lo explicar-ho en primera persona i veure’l d’aprop no té preu 🙂

Ara només em falta llegir “Mein Leben am Limit”… Danke Schön Reinhold!

This was my winter

A aquest hivern només li puc demanar una cosa: que hagués durat més. Entre la poca neu, “l’onada de fred siberià”, la feina i que ara em toca marxar; se m’ha fet massa curt. Això si, he disfrutat moltíssim de tots i cadascun dels cops que he pogut anar a la muntanya ja fos a caminar, esquiar o escalar. Han quedat moltes coses pendents, l’any vinent més i si pot ser encara millor 🙂

Tres mesos resumits en 10 minuts. No se si són els millors moments o els més estúpids i frikis, ves a saber 😀 Llàstima de no haver tingut la càmera abans… Moltes gràcies a tots aquells amb els qui he pogut compartir aquests moments.

El títol està inspirat en “This is my Winter” de Xavier de le Rue. Tota comparació és odiosa, em queda molt per aprendre 🙂 Ja que m’he passat tota la nit per pujar 700Mb de video, el podeu mirar en HD i pantalla completa 😀 xD

THIS WAS MY WINTER

Música:

  • The XX – Intro
  • Omnia & Ira – The Fussion (Original Mix)
  • Daft Punk – Fall (Remixed by M83 vs Big Black Delta)