Alpinista-Samurai

coses més rares mos han de passar

Category Archives: Catalunya

Escalada esportiva a Alòs de Balaguer

Aquest dissabte hem anat a escalar a Alòs de Balaguer. Un lloc que m’agrada molt: tranquil, prop del riu, aproximació curta, poca gent, grau moderat per nosaltres… I el millor de tot, es pot passar pel forn d’Artesa de Segre i menjar allà al costat. I és que al forn d’Artesa et trobes tot això:

Coca d'Artesa de Segre

Coca d’Artesa de Segre

Tenen coques de mil coses: pernil d’ànec, bolets, de recapte… No és barat, però és molt bo. I jo que caig fàcilment en la temptació… 😛

Després de comprar la coca per dinar, anem cap a Alòs de Balaguer. Passat el poble hi ha una font, i des d’allà surt un camí que va pel costat del riu. En 10 minuts arribem al sector “Cal Cari”. Hi estem escalant tot el matí. La majoria de vies van des de V fins a 6a+, i també hi ha un 6b i 6c. La majoria estan ben equipades i les assegurances estan força aprop. És un bon lloc per iniciar-se. Aquest cop anem a fer les vies més senzilles del mig perquè les pugui provar la Meri. Fem: Del solà V, Capità Nemo V+, Hac-dos-oh 6a i Samarcanda 6a.

La Meri provant una de les vies

La Meri provant una de les vies

En acabar, seguim el camí per on hem vingut uns minuts més i arribem a un berenador a l’ombra, amb taules de pedra i una font. Un bon lloc per dinar, des d’on fins i tot es pot baixar al riu.

A dinar! :)

A dinar!

És el 5è cop que vinc a Alòs i no me’n canso. És ideal per estar-s’hi un dia sencer i dinar allà. I més que hi tornaré que encara em queden algunes vies per fer 🙂

Anuncis

Directa al Cilindre (6b, 100m)

Ressenya (via Escalatroncs)

Ressenya (via Escalatroncs)

  • Via Directa al Cilindre (Sant Llorenç de Montgai).
  • 14 de Juny de 2012.
  • 6b, 100m.
  • Via totalment equipada.

Després de tres mesos per Europa (cada cop està més clar allò de que Africa comença als Pirineus), he tornat a tocar la roca. Durant aquest temps he anat algun cop al rocòdrom de Leipzig. Una meravella i gegant. Algun dia ja escriure tot el que tinc pendent…

La Directa al Cilindre és una via atlètica i de continuïtat. No es que m’apassioni ficar-me  a una via llarga de 6b, però m’havien dit que el llarg díficil està cosit de parabolts, que el grau obligat és V+ i que no tindríem problemes per fer-la. I jo que m’ho vaig creure… 😀

Primer llarg (6a)

Primer llarg (6a)

Lo bo de la paret del Cilindre és que l’aproximació és nul·la. Deixes el cotxe i en un parell de minuts et plantes a peu de via. Segurament fa uns mesos hauríem discutit més per repartir-nos els llargs i veure qui té la sort de fer el llarg estrella de la via. Però avui no, no tinc gens d’interés en fer el 6b. Començo jo amb el primer llarg, 6a i 25m. Xapo el primer parabolt i veig que el segon està força lluny, o almenys això em sembla mi. Deu estar a uns 4m i tot i que no sembla gens díficil, més val no caure perquè igual arribem al terra…  Només porto un parell de parabolts i ja veig que això d’estar tres mesos pràcticament sense escalar m’ha afectat, sobretot mentalment. Tot i que normalment els passos de bavaresa se’m donen bé, me l’he de pensar una bona estona per superar-la. Amb més pena que glòria arribo a la reunió. He estat gairebé 20 minuts per fer el llarg. Avui suarem…

Segon llarg (6b)

Segon llarg (6b)

El Cèsar comença amb el segon llarg, 6b i 35m. Hi ha un parell d’ocasions que em diu “al loro que aquí cauré” però res. Només un parell de descansos a alguns parabolts i arriba a la reunió sense problemes. A mi em costa molt més tot plegat. A partir del tercer o quart parabolt vaig fer “festival de l’A0”. I Per si no anava prou “tocat” mentalment, en un pas se’m trenca la presa del peu esquerra. Tot i això, cal dir que hi ha bones preses constantment i “només” cal colocar-se bé. Un cop a la reunió, Cèsar em pregunta que tal estic i li dic que avui pot seguir ell amb el següent llarg 😀

Desmuntant el segon llarg (6b)

Desmuntant el segon llarg (6b)

El tercer llarg són 15m de 6a i el pas clau és una fisura. Potser és perquè anava molt cansat, però a mi em va semblar bastant més dur que 6a. Suposo que com sempre deu ser qüestió de col·locar-se bé, trobar la presa i que no estic massa acostumat al conglomerat. Arribo a la tercera reunió fet pols, tan física com mentalment. Pràcticament a cada pas tinc la sensació que cauré i tot i anar de segon no tinc gens de ganes de quedar-me penjat. No em veig ni amb ganes de fer l’últim llarg que és V. Típic llarg que no és díficil però que està brut i les assegurances allunyen una mica. Fins i tot l’últim pas, un petit mur amb bona presa, el faig literalment arrossegant-me.

"Cim"!

“Cim”!

Definitivament, no he tornat massa bé. No tan pel grau, que la setmana passada vaig fer bé 6b en esportiva, sinó pel “coco” i per lo ràpid que m’he cansat. Una mica més i diria que he tornat amb vèrtic :D. Però bé, res que no es pugui arreglar amb un parell de setmanes fent exercisi per recuperar la forma i de nou la confiança. La via és molt xula i la tornaré a fer, aquest cop per disfrutar-la molt més 🙂

Escalada en gel a Cavallers – Salto del Mandril

Presa de Cavallers

Presa de Cavallers

La meva primera experiència amb el gel no va ser del tot bona. M’ho vaig passar bé, però em va costar bastant i no tenia confiança. Abans de marxar a Alemania tenia ganes de fer alguna escapadeta i aquest cop si que puc dir que he escalat en gel, molt millor, i a més, he disfrutat molt. Com tot, és qüestió de pràctica i agafar-li confiança 🙂

Hem sortir a les 7 del matí de Lleida direcció a la Vall de Boí. Entre parades, esmorzar i preparar-se, a les 10.30 hem començat a caminar des del parking on es pot deixar el cotxe a uns 3 o 4 km de la presa de cavallers. Hi ha una cadena que molta gent treu i segueix en cotxe fins més a munt, però tampoc tenim clar com estarà la carretera perquè la setmana passada estava nevada . I com que l’aproximació no és massa llarga, decidim fer-la tota a peu.

Salto del Mandril

Salto del Mandril

A les 11:30 som a la base de la cascada. Comencem per la via de més a l’esquerra i mentre el Lluís la munta de primer, jo em dedico a fer fotos i grabar en vídeo. Més tard la fa el Cèsar també de primer i després m’hi fico jo. Això si, en top rope que encara no tinc pràctica i tampoc es plan de fer-se mal just abans de marxar. Pujo molt millor que la primera vegada a Bielsa. No caic en cap moment i la presència de la corda és merament “testimonial”.

Mentrestant, tinc a la Bala per baix inquieta. La base de la cascada està gelada i és prou inclinat perquè ella tingui problemes per arribar-hi. Ens mira, burda, es queixa… Nosaltres hem pujat amb crampons i que jo sapigui per gossos encara no en fan. Tot i això, 5 minuts després, veient que jo vaig cap amunt escalant, apareix a la base de la cascada ves a saber com. Recordo un cop escalant a Alòs de Balaguer que va fer el mateix i va intentar pujar darrera meu 🙂

Dry tooling

Dry tooling

Amb tot això, arribem 3 persones també a escalar la cascada: un guia i dos clients. El guia ens dóna unes lliçons sobre com escalar en gel i també tenim temps de provar els seus piolets, molt més tècnics. Els Stubai no estan malament, però comparat amb els quark 2 de petzl o similars hi ha molta diferència. Després muntem la via de la dreta, més vertical que la primera però que també es deixa fer. Pel pròxim cop em queda provar alguna via de primer, ficant els tornillos en comptes de treure’ls com he fet aquest cop. És significatiu veure que en un tram on nosaltres hem ficat 3 tornillos, el guia de l’altre grup només n’ha ficat 1… però la seguretat és lo primer.

Per acabar, muntem una via que comença al gel i acaba sent dry tooling per la roca. Temps per fer el tonto una estona. En el meu cas, a mitja via decideixo penjar-me 1 piolet i agafar-me amb la ma a la roca. De moment, confio més amb les meves mans que no amb un piolet 😀

Dry tooling

Dry tooling

Cap a les 14:30 recollim tots els trastos i ens retirem cap al cotxe. Parem a Barruera a dinar. No recordo el nom del bar, però només diré que hi he menjat el millor entrepà de truita amb formatge de la meva vida! A més, són les 15:30 i estem a la terrassa a gairebé 20º de temperatura 🙂

En resum, un magnífic dia, bon temps… i això del gel que comença a agradar-me. Això si, bíceps i bessons a tope! 😀 Sort que no tornaré a veure gel fins d’aquí 10 mesos, que sinó ja em veig comprant piolets de veritat 😀

I aquí una foto panoràmica que vaig fer i que he penjat a viewAt.org:

Foto panoràmica

Foto panoràmica

Dos birres i unes braves (V+/A1, 175m)

Ressenya

Ressenya (via escalatroncs)

Informació de l’ascensió:

  • Via Dos birres i unes braves al Peladet Oriental (Rúbies)
  • 8 d’octubre de 2011
  • Via pràcticament equipada (algun friend i bagues)
  • V+/A1 (6b+ en lliure), 175m
  • Més informació

Volíem anar a escalar els encantats, però ahir divendres havia estat plovent (nevant?) al Pirineu i decidim descartar-ho perquè ens ho trobarem tot moll. Així que canviem el destí per Vilanova de Meià. Sortim a les 10 de Lleida amb el Cèsar i el Lluís. Ells dos van ben abrigats i jo vaig amb pantalons curts, maniga curta i no porto res per tapar-me. Ole tu, passaré fred? Pel camí comentem quina via podem fer ja que portem vàries ressenyes imprimides. Decidim la “Dos birres i unes braves” i veurem que tal això de l’A1 a l’últim llarg. Camí de Rúbies veiem que està ple de caçador i que estan fent una batuda de senglars. Deixem el cotxe a l’antic poble de Rúbies, on ja n’hi ha varis, carreguem els materials i emprenem el camí cap a la pared.

Segona reunió darrera de l'arbre

Segona reunió darrera de l'arbre

Entre una cosa i l’altra, són les 12h quan arribem a peu de via. Toca el sol i fa bon temps, gens de fred. Hi ha una cordada escalant la mateixa via, però ja són pel final. Em sembla sentir la veu del Jordi allà dalt i he vist el seu cotxe al parking, però m’havia dit que anaven a fer una via nova i aquesta no ho és (dies més tard em diu que eren ells). Com que som tres, ens dividim els llargs de manera que no haguem de fer massa sarau amb les cordes. Jo faré els 2 primers, el Cèsar el tercer i el quart, i l’últim… ja ho decidiriem sobre la marxa. El primer llarg és el típic tràmit que cal passar per arribar a la bona roca i als llargs bonics. És IV+ i hi ha poques assegurances: un parell de parabolts, algun clau i alguna baga. Un cop superats els passos sense problemes, es flanqueja cap a l’esquerra on hi ha la primera reunió. Recullo al Lluís i Cèsar, em passen el material i em preparo pel segon llarg.

El segon llarg és MOLT BONIC. Després d’uns primers passos de IV, venen uns 25m de V+ atlètics i amb una roca espectacular. Hi ha bones preses i els passos més complicats estan equipats, així que només cal disfrutar-ho. Per si un cas, jo hi poso un friend en un lloc on les assegurances allunyen una mica. Abans d’arribar a la reunió hi ha un arbre enmig. No se exactament per on s’ha de passar, així que jo passo pel mig de l’abre i l’encinto per si un cas. La reunió la trobo curiosa, ja que podries seure a les branques de l’arbre tot i que no semblen del tot fortes. Pugen el Cèsar i el Lluís, això de recollir corda de dos segons cansa més que escalar. Ens deslliguem per canviar de primer. La reunió és còmoda, però tampoc hi ha tan espai per tres persones. Hi ha un bon embolic de cordes aquí a dalt, així que més val fer-ho bé. I si, més val fer-ho bé perquè sinó després les cordes s’emboliquen i més si hi ha branques de l’arbre pel mig…

Tercera reunió

Tercera reunió

Comença el Cèsar amb el tercer llarg, també força bonic. Primer es vertical i després hi ha un flanqueig cap a l’esquerra per acabar superant un sostre amb uns passos atlètics. Novament, aquests passos estan ben equipats i es superen sense problemes. Llàstima d’estar assegurant i no poder fer fotos, perquè és ben xulo el sostre. Després hi ha uns passos senzills de IV fins arribar a la tercera reunió, que és molt còmoda. Pujo jo i mentre esperem al Lluís veiem la cordada veïna fent “Cita a cegues”, ja vindrem a fer-la.

Des de la reunió es surt cap a la dreta per arribar a un diedre (V) que no té gaires complicacions. La resta del llarg és IV, però precisament és on cal anar amb més compte perquè a vegades està una mica brut, hi ha vegetació, rellisca, etc. Hi ha poques assegurances i tot i ser fàcil, no està de més ficar algun “catxarro” allí on es pugui. Només faltaria fer-nos mal per anar de sobrats. Arriba el Cèsar a la quarta reunió i després pugem el Lluís i jo.

Quart llarg

Quart llarg

Un cop a la quarta reunió arriba el moment crucial. A mi em fa gràcia fer l’últim llarg, però no he fet mai res d’artificial i això de l’A1 no ho tinc clar. A més, a la ressenya recomanen un friend del número 1 i nosaltres tenim del 2 cap a dalt. Però bueno, serà molt que no hi entri… Li dic al Cèsar que ho provo i que sinó ja baixaré, però ell em diu que ni de conya, que cap amunt i res de baixar. Així que catxarros a sobre i cap a dalt. El pas clau del llarg és un diedre però amb poques preses, d’aquí la seva dificultat. Hi ha tres parabolts força seguits i després una distància considerable fins al següent, que és on es recomana fer A1. Encaro el diedre i fins al tercer parabolt ho faig en lliure. Mentre pujo vaig cridant que em facin alguna foto (veure capçalera ;)). Arribo força cansat, així que descanso una estona i preparo el friend. Em torno a enganxar a la paret, m’aixeco una mica, poso el friend i m’hi agafo. Habemus A1 :D. Després de fer el pas d’artificial trobo una bona presa a l’esquerra i al poc arribo al següent parabolt. A partir daquí, un parabolt més i ja s’arriba fàcil a la reunió.

Estic rebentat, així de clar. Em trec els peus de gat i recullo al Lluís i Cèsar. Comentem el grau del llarg, mínim 6b. Tot i que jo crec que si es troben les preses, es pot fer amb A0 i el grau obligat deu ser 6a+. Però s’han de trobar i no n’hi ha gaires. Recollim tots els trastos i disfrutem del paissatge. Es veu Tremp, la serra del cadí, el montsec d’ares, els pirineus, fins i tot em diuen que per allà està l’Aneto…

A1 del cinquè llarg

A1 del cinquè llarg

Comencem el descens, per un camí que a la meitat coincideix amb el de l’aproximació i en una mitja hora som de nou al cotxe. Són les 4 de la tarda i no hem dinat, així que parem primer a fer un beure i després a un forn de pa a menjar alguna cosa. Ha estat un bon dia, bon temps, bona roca, bona escalada i bona companyia. Val la pena anar a Rúbies i em queden moltes vies per anar-hi a fer 🙂

La via és molt recomanable, sobretot pel segon, tercer i últim llarg. Per aquest últim, o vas bé de grau per fer-ho en lliure o preparat per l’A1. El que menys m’ha agradat és el camí per l’aproximació, però que hi farem, no es pot tenir tot.

Performance a Collegats (6a, 205m)

Informació de l’ascensió:

  • Via Performance a la Paret del Pessó (Collegats).
  • 30 d’octubre de 2011.
  • 6a, 205m.
  • Via totalment equipada.

Avui estreno casc! Després de molt temps mirant-ho, al final m’he comprat un casc nou que serveix tan per escalar, com per esquiar i anar amb bicicleta. De fet està omologat també per trineu, kayak i altres esports. Com diria J.R.R. Tolkien: “Un casco para gobernarlos a todos”. Per si a algú li interessa: Salewa Xenon. Comparant amb el que tenia, és ben còmode 🙂

Sortim a les 8.30 de Lleida en direcció al congost de Collegats, passat La Pobla de Segur. Anem a fer la “Performance”, que ja fa temps que en parlavem. És conglomerat, però totalment diferent al de Margalef. Veurem que tal surt l’actuació (“xist” :D) El termòmetre marca 13º i el Jordi diu que passarem calor. I jo que m’he ficat els pantalons bons i una samarreta tèrmica a sota. És impossible encertar amb la roba aquests dies. Parem a l’hotel de Cellers a esmorzar. Hi ha unes quantes persones amb pantalons curts. Potser farà calor, però a mi em sembla una mica agosarat.

Ximeneia del primer llarg

Ximeneia del primer llarg

Entre una cosa i una altra, son les 11 quan aparquem. Ens fiquem l’arnés i agafem tot el material necessari. La via està totalment equipada, així que no cal agafar gaire cosa. Abans de marxar, em trec la samarreta tèrmica. La paret del Pessó queda enfront nostre, però la via va per l’altra banda així que hem de donar tota la volta. Pel camí veiem varies cordades escalant altres vies que el Jordi em va explicant: la Tànger, la Cosmos, el Último Buril. Ja tornarem. També hi ha gent pujant per la “Sossis i Patissants”, però aquesta última dieun que no val gens la pena. Pel camí ens repartim els llargs. Com que el Jordi ja l’ha fet dues vegades, em deixa escollir. Jo tinc ganes de fer el de 6a, així que ell farà el primer i el tercer, jo el segon i l’últim. Tardem una mitja hora fins arribar a peu de via, al costat d’una agulla característica. Cal grimpar una mica per arribar-hi, així que més val anar amb compte no sigui que ens fem mal abans de començar.

Comença el Jordi amb el primer llarg. Quan me n’adono, veig que és una ximeneia que va entre l’agulla i la paret. Se’n surt sense problemes. És fàcil, IV grau, pero cal escalar amb oposició amb un peu a cada paret i això a mi no m’agrada gens. Però quan dic gens, és gens. Prefereixo molt més grau en placa que no una ximeneia. No diré que tinc por, però reconec que em dóna molt mal rotllo anar amb un peu a cada paret i tenir el buit a sota. Així que prefereixo encarar-me a la paret tot i que sigui una mica més difícil i només fer un parell de passos en oposició. Un cop superada la ximeneia, es supera un petit mur i arribem a la reunió.

Tercer llarg

Tercer llarg

Començo amb el segon llarg, V grau i 50m. Només cal anar seguint els parabolts, superant petits sostres fent ziga-zaga. El llarg és fàcil, però cal anar buscant els bons cantells. Si no trobes bones preses, és que has anat per on no toca.

El tercer llarg és molt semblant a l’anterior, també 50m i el mateix grau. El pas del llarg és un petit mur a la dreta, que està ben equipat i es supera sense problemes. Abans d’arribar a la reunió cal superar un altre mur, també sense problemes.

De la tercera a la quarta reunió cal travessar una feixa. Són uns 20m que es fan caminant i amb alguna petita grimpada. Abans d’arribar a la reunió hi ha un parell de cordinos per ajudar-nos. Si es vol assegurar, es poden utilitzar algunes savines tot i que és ben difícil caure.

Cinquè llarg

Cinquè llarg

Un cop fet el canvi de reunió, em preparo per fer l’últim llarg. Primer cal superar un mur recte, on em deixo un parabolt i m’obliga a flanquejar una mica cap a la dreta. Novament, recte cap amunt i seguim una diagonal cap a l’esquerra per una fisura. Hi ha alguna ressenya que li dóna 6a+ a aquest llarg, però ni de bon tros. 6a i es pot fer bé en lliure, i sinó, està cosit de parabolts per fer A0.

Surto al cim de la Paret del Pessó i munto la renió. El Jordi fa el llarg també sense problemes. Em estat unes 2h per fer la via. Recollim, foto de rigor i ens preparem pel descens. Se’ns dubte, el pitjor de la via. Primer cal seguir un camí que porta a una via ferrata que coincideix amb el final de la “Sossis i Patissants”. Tot i que el primer tram no és complicat i hi ha unes cadenes, hi ha un grup de francesos que estan muntant un rapel. Després comença la part més divertida. Una canal on continuen les cadenes, però molt més aeri i on pràcticament no es poden aguantar els peus.

"Cim" de la Paret del Pessó

"Cim" de la Paret del Pessó

Et pots assegurar a les cadenes, però en cas de caure ho fas igualment 10 o 15 metres. Acabem de baixar les cadenes pràcticament a base de braços i seguim per uns trams de sirga, en força mal estat. És molt més complicat i perillós aquest descens que la via que hem fet. Així que en cas de dubte, tot i perdre més temps, més val muntar dos o tres ràpels.

De nou al cotxe, jo estic totalment empapat. Sort que m’havia tret la tèrmica i que porto una samarreta per canviar-me. El termometre marca 24º. Com que encara es prou aviat, decidim parar a fer un mos a Pobla i després parar camí de Lleida per fer una mica d’esportiva.

Decidim parar a Ós de Balaguer, que portem les ressenyes i feia molt temps que tenia ganes d’anar-hi. No tenim gaire temps ja que en poc més d’una hora es farà fosc. Tot i això, temps suficient per fer un parell de vies. Comencem directament amb “Kin-Tostao”, 6a i 25m. Al costat hi ha “L’Esperó del Nico”, 6b i 25m, que comparteixen reunió. De totes formes, jo la vull provar de primer. El pas complicat es trova al principi i després és continuitat amb preses petites. El meu segon 6b a vista, ole tu! 🙂

Son les sis de la tarda i ja es fa de nit, així que marxem cap a Lleida. Em pregunto que cony he fet perdent el temps durant un any a Marcant Estil o el Sendero de Santa Ana, on la roca està tan pulida que sembla marbre. Això d’Ós de Balaguer és molt millor i m’ha encantat: vies xules, ben equipades, bona roca… i ara ja tinc les ressenyes. Estem cansats, però ha estat un dia complet i poc més es pot demanar. Ós de Balaguer, hi tornarem!