Alpinista-Samurai

coses més rares mos han de passar

Escalada al rocòdrom d’Alpicat

Dissabte al matí i no tenim gaire temps. A les 14h s’ha de ser a casa però hi ha ganes de fer alguna cosa. Així que anem al rocòdrom d’Alpicat un parell d’hores. Cal estar federat i s’ha de pagar 5€, però val força la pena. És una estructura que té una certa forma de cavall i es pot escalar per les seves 4 cares.

Pujant per una de les cares

Pujant per una de les cares

La Meri en un desplom de l'altra cara

La Meri en un desplom de l’altra cara

 

Escalada esportiva a Alòs de Balaguer

Aquest dissabte hem anat a escalar a Alòs de Balaguer. Un lloc que m’agrada molt: tranquil, prop del riu, aproximació curta, poca gent, grau moderat per nosaltres… I el millor de tot, es pot passar pel forn d’Artesa de Segre i menjar allà al costat. I és que al forn d’Artesa et trobes tot això:

Coca d'Artesa de Segre

Coca d’Artesa de Segre

Tenen coques de mil coses: pernil d’ànec, bolets, de recapte… No és barat, però és molt bo. I jo que caig fàcilment en la temptació… 😛

Després de comprar la coca per dinar, anem cap a Alòs de Balaguer. Passat el poble hi ha una font, i des d’allà surt un camí que va pel costat del riu. En 10 minuts arribem al sector “Cal Cari”. Hi estem escalant tot el matí. La majoria de vies van des de V fins a 6a+, i també hi ha un 6b i 6c. La majoria estan ben equipades i les assegurances estan força aprop. És un bon lloc per iniciar-se. Aquest cop anem a fer les vies més senzilles del mig perquè les pugui provar la Meri. Fem: Del solà V, Capità Nemo V+, Hac-dos-oh 6a i Samarcanda 6a.

La Meri provant una de les vies

La Meri provant una de les vies

En acabar, seguim el camí per on hem vingut uns minuts més i arribem a un berenador a l’ombra, amb taules de pedra i una font. Un bon lloc per dinar, des d’on fins i tot es pot baixar al riu.

A dinar! :)

A dinar!

És el 5è cop que vinc a Alòs i no me’n canso. És ideal per estar-s’hi un dia sencer i dinar allà. I més que hi tornaré que encara em queden algunes vies per fer 🙂

La cólera de dios (55m, II/4+) a Bielsa

Una escapada a picar una mica de gel abans que s’acabi la temporada. Els últims dies ha nevat força i tenim risc 3 d’allaus, així que busquem alguna cascada amb aproximació curta. Anem a la boca sur del túnel de Bielsa i ens decidim per “La cólera de dios” – 55m i dificultat II/4+.

La cascada al fons

La cascada al fons

La cascada la fem per la part esquerra i en 2 llargs. Aquí el primer llarg:

Desmuntant el primer llarg

Desmuntant el primer llarg

I el segon llarg:

Cèsar al segon llarg

Cèsar al segon llarg

En arribar a Lleida busco ressenyes de la cascada per internet i trobo l’origen del seu nom: “su nombre se debe al gran alud que les cayó a sus aperturistas, unos instantes después de hacer su escalada. Construyeron un salva-aludes en su base y no creo que fuera como elemento embellecedor.”

Volta pels estanys de Romero

Aprofitant que havia de portar al meu germà al camping de Ribera de Cardós, em quedo a dormir allà. Ja fa temps que volia anar al llac de Certescan. Així que l’endemà, acompanyat de la Katy, el seu germà i el Fernando fem una ruta per la zona. La idea era anar fins a Certescan però passant pels estanys de Romero.

Sortim des del pla de boavi

Sortim des del pla de boavi

Ells m’acompanyen durant un parell d’hores i després se’n tornen que han de ser dinar a casa. El camí va seguint un riu, ple de cascades durant tot el recorregut.

Camí cap als estanys de Romero

Camí cap als estanys de Romero

Fins i tot una cascada s’assembla a la famosa “Cola de Caballo” d’Ordesa. Bé, té una cosa millor. Estem únicament jo i la Bala 🙂

Cascada que s'assembla a la Cola de Caballo

Cascada que s’assembla a la Cola de Caballo

Al cap d’una estona arribem a l’estany de Romero de baix. És el primer cop que la Bala passa per una presa així i va a poc a poc i mirant a tot arreu. Fins aquí s’hi pot arribar amb taxi per una pista.

Estany de Romero de baix

Estany de Romero de baix

En pocs minuts més s’arriba a l’Estany de Romero de dalt, per a mi més bonic. Faig una parada per menjar alguna cosa i descansar una estona. El lloc preciós i només hi ha dos pescadors a l’altra banda del llac. Des d’aquí hi ha unes bones vistes cap a la Pica d’Estats i companyia.

Estany de Romero de dalt

Estany de Romero de dalt

El camí voreja l’estany per l’esquerra i s’arriba a un pas on cal grimpar.  Hi ha algun ferro a la pared per ajudar a pujar. M’ho miro i penso que ha arribat l’hora de donar la volta, que per aquí no passa la Bala. Però sense que jo li digui res, ella se’n va cap a l’esquerra, fa un parell de salts i ja és a sobre. El problema ve a l’altra banda, on s’ha de desgrimpar un parell de metres. I a l’hora de baixar a la Bala li fa por. Així que no tinc més remei que baixar a la meitat, agafar els 26kg de gossa a coll i deixar-los més a baix.

La Bala "grimpant" per un dels passos

La Bala “grimpant” per un dels passos

A partir d’aquí, pujo uns metres fins arribar a un coll des d’on ja veig el refugi de Certescan. Encara em queda força lluny i el camí fins allà no és fàcil. Bé, bàsicament jo no veig el camí. Únicament veig el camí que puja cap a Certescan per la ruta normal, des d’un petit parking on es pot arribar amb Taxi. Comença a ser tard i també comencen a venir uns núvols baixos, així que decideixo anar cap a baix que encara tinc un parell d’hores fins al cotxe i he de tornar per un camí diferent.

Baixo mig camp a través fins arribar a la pista forestal. Allí està ple de vaques, però la bala pràcticament ni s’inmuta. Segueixo per la pista forestal fins que trobo el camí de baixada cap a pla de boavi. De camí tenim temps de trobar-nos un Isard a pocs metres. Aquest cop sí que la Bala intenta seguir-lo uns metres, però per sort em creu i l’Isard s’escapa.  Finalment, arribem de nou al Parking de Pla de Boavi i cap a Lleida.

Al final, l’excursió s’ha fet més llarga del que pensava ja que hem anat per Romero i no em coneixia gens la zona. Certascan queda pendent! 🙂

Cresta de la Cruz a Olvena (310m, V)

Diumenge vam anar a fer la Cresta de la Cruz a Olvena. Fàcil i ben equipada en els passos més complicats. Jo la faig amb botes de muntanya per anar practicant pels Pirineus i porto els gats a la motxilla per si un cas. Aquest cop, en comptes de descriure la via, deixo el vídeo  que vaig grabar que es veu força bé tot plegat:

En acabar, anem a dinar al bar del poble. El noi que el porta és escalador i havia estat durant molt temps treballant al refugi de Montserrat. Xerrem una bona estona i ens explica tècniques d’escalada en “solo”. Després ens recomana un sector  a l’hombra i al costat del riu, genial per escalar-hi a l’estiu:

Sector d'escalada esportiva

Sector d’escalada esportiva