Alpinista-Samurai

coses més rares mos han de passar

Crònica d’una copa

Palau Sant Jordi

Penyes blaugranes al Palau Sant Jordi

Sempre m’havien dit que la Copa del Rey era espectacular, un dels millors esdeveniments esportius que hi ha i que s’havia de viure alguna vegada. Puc donar fe que és així i molt més que això. I és que tot el que he vist i viscut durant aquests cuatre dies m’ha agradat, i molt. Tot, excepte tres coses: les penyes del Barça, perdre a la final, i despedir-se de la gent i de tot plegat.

El primer és un tema complicat i no puc dir que no s’hagi animat, però em fa molta enveja l’afició del Baskonia. Una afició que ha estat aquí els 4 dies i que una hora després de quedar eliminats encara cridaven i animaven. Unes 1500 persones que cridaven més que la resta de gent que omplia l’estadi. Si l’afició del Barça fos com la del Baskonia, el Palau Sant Jordi s’hauria esfonsat. No vaig massa al Palau per saber exactament el funcionament de les penyes del Barça ni la relació entre elles, però és significatiu que Sang Culé i Penya Blaugrana de Meritxell passin totalment d’alguns dels cants dels Dracs. I no m’extranya, perquè es posen a cantar cançons complicades i estrofes llargues díficils de seguir en comptes de cantar cants fàcils que tothom sap i la gent segueix.

Culés lleidatans

Culés lleidatans

A la final va haver-hi un moment curiós que sempre recordaré. El Barça es va ficar a un punt al tercer cuart i el Madrid va demanar temps mort. Després de l’actuació de les animadores, tot el públic estava en silenci i els Dracs només aixecaven els braços enlaire esperant que ho fes la resta del públic per cantar ves a saber que. En aquell moment, els tres de Lleida ens vaig aixecar i vam començar a cridar i saltar “Madridista qui no voti”. 5 segons després, el 90% de l’afició del Sant Jordi feia el mateix 🙂 Alguna cosa no acaba de funcionar si tres persones de Lleida podem posar d’acord a tota l’afició mentre que les penyes del Barça ni s’entenen entre elles. És la meva opinió, però potser ens ho hauríem de fer mirar i segur que és millorable. Tampoc m’ha agradat massa veure que, excepte en la final, 10 minuts després de la resta de partits del Barça ja no quedava pràcticament ningú de les penyes i havien tret la major part de pancartes i banderes. Almenys el diumenge la major part de gent es va quedar fins al final tot i perdre clarament, vam animar fins a l’últim moment i vam aplaudir al rival a l’hora d’aixecar el trofeu.

La segona cosa que no m’ha agradat és obviament la derrota del Barça. Però en aquest sentit he de dir que és quelcom insignificant. Mai havia arribat a casa tan content després d’una derrota del Barça. Ja fa dies que ho deia: que el Barça guanyi era només la cirereta del pastís. Un pastís gegant que ja ens vam menjar sencer i que estava molt bo: 4 dies de basket, bon rotllo entre aficions, animar a uns i altres excepte al Madrid, cridar, saltar i ballar, conèixer gent  de les aficions rivals, passejar per la ciutat, anar de compres, sortir de nit i divertir-se… I sobretot, molt bona companyia.

Al Laberint d'Horta

Al Laberint d'Horta

Aquests dies també he pogut fer un parell de coses que tenia pendents de fa molt temps per Barcelona. Una, anar al parc del laberint d’Horta, on vam estar gairebé dues hores passejant i em va agradar molt. Llàstima que s’hagi de pagar, perquè sinó és un lloc per anar-hi sovint a passar l’estona. La segona, anar a fer un beure a l’Ovella Negra. Em vaig oblidar de fer alguna foto, així que no tindré més remei que tornar-hi 😛 Hi ha tantes anècdotes i moments divertits d’aquests dies que podria escriure vàries pàgines senceres: l’humor semàntic i els jocs de paraules del Pol, la NO samarreta de l’Arnau, la meva primera visita als lavabos del Palau Sant Jordi, les bromes amb el meu cognom, la bandera que sempre surt al revés, haver de córrer i fer un “buzzer beater” per agafar l’últim metro de la nit, texans comprats que no tenen butxaques, confondre el laberint d’Horta amb el de Eurodisney, la foto amb els seguidors del baskonia a caneletes, els jocs de preguntes per passar-se la “xixa”… Són tots moments dignes de recordar 🙂

A Canaletes amb els del Baskonia

A Canaletes amb els del Baskonia

I finalment, no m’ha agradat haver-me de despedir de la gent i de tot plegat. Però en el fons això significa que t’ho has passat molt bé, que has disfrutat moltíssim i que ho trobaràs a faltar. Més val això, que no pas no haver-ho viscut mai. Sóc molt culè, però no canvio res d’aquests cuatres dies per una victòria del Barça 🙂

Un últim apunt final. El nom “Copa del Rey” no està a l’altura d’aquest torneig i de les aficions dels equips. El rey no ha fet res per merèixer un torneig amb el seu nom, i encara menys si no es digna a venir a entregar-lo. S’hauria de dir “copa de l’afició” o simplement “copa”. Però és digui com es digui i amb o sense el Rey, l’any vinent la copa és a Madrid i si podem intentarem repetir.

En qualsevol cas, ha estat una bona “despedida” abans de marxar. Tres mesos passen molt ràpid però hi ha moltes coses que trobaré a faltar. El basket a Lleida, els amics i moments com aquests són algunes d’elles.

Visca el Barça i visca la Copa!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: